Blanquers, assaonadors, aluders: els oficis de la pell

En les èpoques més reculades els testimonis identifiquen l’ofici amb el mot blanquer o altres similars. A Reus, per exemple, eren coneguts com “albificadors”. El terme fa referència a la tècnica coneguda com l’”adob en blanc” i també es relaciona amb l’ús de la calç en tots els processos de l’adob, que tenyia d’un blanc intens determinades dependències dels obradors de la pell. A partir del segle XIII les denominacions es diversifiquen per al·ludir a formes d’adobar específiques o a operacions cada vegada més diferenciades dintre de l’ofici.

Una diferenciació bastant generalitzada és entre blanquers i assaonadors. El blanquer era el menestral que feia la primera part del procés: preparava i adobava les pells fins a obtenir pells “en blanc” (és a dir, netes), que eren lliurades a l’assaonador. Aquest hi feia un tractament amb greix o seu (asseuar o assaonar) o fi de donar a la pell més suavitat i morbidesa, i també s’encarregava d’altres operacions que actualment es consideren d’acabat. Al final lliurava l’article enllestit per a l’ús que n’havien de fer els sabaters, basters i altres artesans de la pell.

D’altra banda, els aluders, per exemple, adobaven únicament pells d’ovella amb un sistema que utilitzava profusament l’alum orgànic; és a dir, excrements d’alguns animals, com la colomassa o la gallinassa, i algunes vegades també olis de peix. Sinònim d’aluder serien els mots albardiner i cuireter.

Finalment, pellaire o pellisser serien una denominació genèrica de tot l’ofici, especialment arrelada a la zona de Vic i els seus contorns.

L’enriquiment d’alguns blanquers-comerciants

La primera part del procés d’adobat, la ribera, era un treball dur i desagradable, per això a l’època medieval sovint s’hi utilitzaven esclaus. Gràcies en part a aquesta explotació s’accentuà la diferenciació social entre els agremiats. A Barcelona o a Manresa als segles XIII i XIV els blanquers eren un dels oficis que comptava amb més rics, fins i tot més que els paraires. Molts s’encarregaven ells mateixos d’exportar les seves produccions i apareixen com a comandadors o mercaders.

D’altra banda, amb el sistema pre-industrial tot el procés d’adobar les pells durava al voltant d’un any. Això deixava algunes temporades lliures als pelleters i permetia que compaginessin la seva feina amb els treballs al camp. Aquests eren normalment els menestrals més humils dintre del gremi.

 Altres oficis vinculats al ram de la pell

Aquesta especificitat en els oficis de la cuireteria també era present en la resta d’oficis que es dedicaven a manufacturar els diversos articles fets amb pell. Els més importants eren els sabaters, però també hi havia els basters o guarnimenters, que feien bastos, selles i altres guarniments per a les cavalleries; els cinters o corretgers, que feien cinyells i corretges; els tireters, que feien tiretes o cordons estrets de pell, i els guanters; els garbellers o els pergaminers, que feien garbells o pergamins respectivament.