Una de les primeres activitats de l’home

El treball de la pell és una de les primeres activitats de transformació manufacturera que va emprendre l’home, ja en les primeres etapes de la prehistòria. Molt abans de dominar l’art de teixir l’home prehistòric va descobrir les possibilitats que li oferia per a la seva vida quotidiana la utilització de les pells dels animals caçats: vestit, calçat, l’ús de la pell en la construcció de cabanes, etc. Moltes de les eines fabricades per l’home ja des del paleolític tenen un ús relacionat amb aquesta tasca: rascadores, gratadors, burins... En èpoques posteriors l’ús de les pells es va ampliar amb nous usos vinculats a les noves necessitats que anaven sorgint: elaboració de garbells o sedassos, escuts per a la defensa, selles i guarniments per a les cavalleries...

La necessitat d’adobar les pells

Però si bé la pell és un producte primari i abundant, el seu ús es veia limitat pel fet que, al cap de poc temps d’haver estat arrencada de l’animal, entra en un procés de putrefacció. A partir d’aquesta constatació devien començar els assaigs de diversos procediments encaminats a la seva conservació. El sistema més primitiu consistia en arrencar les parts més corruptibles, com les restes de carn, i assecar o fumar posteriorment les pells. D’altres processos, ja pròpiament d’adob, consistien en l’aplicació de greixos d’origen animal, olis de peix o de foca, etc. Aquest procediment encara està en vigor entre algunes tribus esquimals. Finalment, l’adob també es pot fer per mitjà d’alguns productes minerals (com el carbonat de sosa o l’alum de roca) o bé amb productes vegetals rics en àcid tànnic dissolts en aigua.

 L’adob en les primeres civilitzacions de la Mediterrània

L’adob de pells ja és documentat a l’antic Egipte i a Mesopotàmia. En els països de l’àrea mediterrània el procediment més corrent és mitjançant l’ús de productes derivats d’arbustos i escorces d’arbres, que són abundants en la vegetació d’aquesta zona.

A l’edat mitjana Al-Andalus va ser la zona mediterrània on hi havia la indústria més preparada per treballar el cuir. El centre més important va ser la ciutat de Córdova, que va continuar la seva hegemonia en aquest sector al llarg de tot el Renaixement i els segles següents. Aquí s’elaboraven els principals articles de qualitat per a les cases nobles i burgeses: sabates, guants, selles de muntar, baguls, cadires... Del segle XV al XVII aquesta indústria que havia destacat a Córdova va estendre’s per la costa mediterrània i arrelà a València i Barcelona, i més tard també a Flandes.